El bon samarità: no qui és el meu proïsme, sinó, de qui em faig jo proïsme

image-20fc782d14d22b82e75593893e5a73b5

La pregunta clau ja no és qui és el meu proïsme? Sinó: de qui sóc jo el proïsme? I sols la misericòrdia, que enguany celebrem especialment, fa possible aquest canvi de visió.

Misericòrdia: fer-me proïsme de tothom

Estem acostumats a catalogar, a posar etiquetes, a discernir què ens agrada o què no, amb qui volem tenir relació o no en virtut dels nostres gustos, aficions, desitjos, i potser “marcar” a algú pel que pensa o fa.

En l’Àngelus del passat diumenge, 10 de juliol,  el Papa Francesc ens va convidar a “no catalogar els altres per decidir qui és el meu proïsme”. Reflexionant sobre la paràbola del “bon samarità”, Francesc ens proposa que l’estil de vida de Jesús i, per tant, el  dels cristians, no és ser nosaltres el centre, sinó que ho siguin els demés, i sobretot, les seves dificultats.

Bergoglio ens convida a preguntar-nos, sense catalogar ni apartar prèviament a ningú: qui és el meu proïsme? A qui he d’estimar com a mi mateix? Sols els meus parents? Exclusivament els meus amics i els qui em cauen bé? Els del meu país, la meva terra? Els qui compateixo gustos i aficions? Tant sols els de la meva religió?

La misericòrdia, la resposta a totes les preguntes

Aquest seria, probablement, l’esquema habitual dels homes, fer-se amb qui em ve de gust, estimo o tinc afinitat.  Però, de nou, Jesús ho capgira tot. La pregunta clau ja no és qui és el meu proïsme?. Sinó: de qui sóc jo el proïsme?. I sols la misericòrdia, que enguany celebrem especialment, fa possible aquest canvi de visió, talment com si ens haguessin canviat els vidres de les ulleres. És responsabilitat meva decidir ser o no ser el proïsme d’altre, sense fàcils catalogacions que l’estigmatitzen i el fan fora de la meva vida. Sóc jo qui decideixo ajudar qui ho necessita, independentment de que sigui, pensi, cregui, visqui, pertanyi a un grup o altre.

L’Any de la Misericòrdia és una ocasió especial per “descatalogar” els nostres ulls i mirar tothom com a germà i fill de Déu. Però no n’hi ha prou amb la mirada, com més neta i sense etiquetes, millor. La paràbola del samarità ens empeny a l’acció. Novament, la fe sense obres és vana, morta, buida, màscara que, fins i tot, encobreix els pretesos homes i dones de Déu, més preocupats pel seu propi poder i necessitats que no per servir al Poble de Déu, especialment als més pobres i desafavorits de la societat. Apartar-se del camí en virtut del lloc que jo ocupo en l’Església, del meu càrrec, estament, ministeri, és una temptació molt fàcil que ens cal estar molt desperts i ser molts sincers amb nosaltres mateixos per no tancar-nos en la nostra pròpia idiosincràsia. Fàcil és ser mestre de la Llei i sacerdot que s’aparta del camí i voreja el qui és a terra ferit i desvalgut perquè té al cap altres interessos i pensaments: el meu progrés, la meva carrera, els meu culte i ritualisme, etc.

I nosaltres estimem el proïsme?

La pregunta que ens llança el papa Francesc en el seu comentari del “bon samarità” és: la nostra fe és fecunda, és vida en obres?. Per quina vorera del camí preferim passar: per la que ens porta a topar-nos  amb el pobre desvalgut que jeu a terra, o per la que – a pocs metres – ens permet escapolir-nos i “desmisericordiar-nos” de l’altre, del proïsme? 

Francesc no té cap dubte. És el bon samarità el qui dona proves amb obres de la seva fe: la resta és “postureig”. La nostra fe sense obres és morta, no dóna fruit, ni és alegre. I, molt menys, és vida eclesial en clau d’Evangeli. El Papa ens convida a preguntar-nos sobre la nostra misericòrdia: estimo al proïsme? Em faig el seu proïsme o senzillament passo de llarg?. El mateix Francesc ens convida a fer-nos aquesta pregunta. Al cap i a la fi, el que se’ns preguntarà és com hem estimat, com hem viscut les obres de misericòrdia en el camí de Jericò, que és el camí de la nostra vida.