Crèixer en misericòrdia

El Déu de la vida, Gènesis 1-11

La imatge que ens suggereixen els primers capítols de la Bíblia és la d'un Déu que crea totes les coses per amor. L'amor autèntic és sempre propagatiu, comunicatiu, necessita compartir-se... Déu, tot amor, desitja comunicar-ho a tota la Creació, amb predilecció a l'ésser humà.

El Déu de la Bíblia és un Déu de la vida, que encarrega a l'ésser humà, la criatura més estimada de totes, la continuïtat, la cura, la conservació de tota la creació. La responsabilitat de l'equilibri ecològic –utilitzant el llenguatge actual– és encomanada a la Humanitat, a cada dona i cada home.

Els relats de la Creació que llegim en el llibre del Gènesi corresponen probablement a tradicions de les més antigues que trobem a la Bíblia Hebrea, a l'Antic Testament. I, més important, la noció que el poble israelita té d'un Déu Creador no té correspondència amb la d'altres cultures circumdants; encara que utilitzi, amb freqüència, imatges i mites comuns: un Déu que entra en diàleg amorós amb l'ésser humà, que té una exquisida preocupació per que sigui feliç, que vol compartir la seva amistat amb ell. Les narracions del primer text de la Bíblia ens parlen de pau, harmonia, ordre, equilibri, amor...

La Creació és l'inici del diàleg amorós entre Déu i l'ésser humà. Tota l'obra creadora, tant en la narració sacerdotal (Gn 1,1-2,4a), com en la probablement més antiga jahvista (Gn 2,4b-25), ens presenta la persona humana com el centre d'aquest acte, la raó última.

La imatge que ens proporcionarà la Bíblia sobre la Creació és la d'un Déu que ha fet totes les coses amb bondat i bellesa, de manera que qualsevol referència a la Creació, a l'origen, participarà d'aquesta bondat i bellesa original. En sis ocasions trobarem l'exclamació: «i va veure Déu que era bo» com postil·la de cada dia de la Creació (Gn 1,4.10.12.18.21.25); i culmina amb una setena que plenifica i completa les anteriors: «i va veure Déu que tot era molt bo», després de la creació de l'ésser humà, home i dona (Gn 1,31) 

El mal, la violència, la mort no estan en l'inici de l'obra creadora; seran la conseqüència d'apartar-se d'aquest pla original de Déu. Les posteriors narracions del primer pecat, de l'assassinat d'Abel pel seu germà Caín, el mal generalitzat que porta al diluvi, són conseqüències d'abandonar el pla amorós i original de Déu. El pecat, el mal, la infelicitat, les discòrdies, les divisions, els odis, la violència ... tenen com a única causa la infidelitat al pla primigeni de Déu.

La protohistòria que ens narra els onze primers capítols de la Bíblia és un cant a l'amor, a la pau, a l'equilibri ecològic, a l'absència de violència, a la felicitat humana. No intenta respondre a com va sorgir l'univers o la vida al món o l'ésser humà; aquestes respostes corresponen a la ciència. Sí, per contraposició, responen a: Qui (amb majúscula) està darrere de cada un d'aquests esdeveniments?; per què i per a què són creades totes les coses?; quin és el paper de l'ésser humà en el món i pel que fa a tota la creació?; quin és el pla original de Déu per a l'Univers i per a la Humanitat?. Les respostes a aquestes últimes preguntes ens porten a descobrir un Déu misericordiós, entranyable, tot amor, des de les primeres pàgines de les Escriptures sagrades

image-5fe48697eb624c1a905a7b6238144176
Javier Velasco-Arias

Biblista de l'Escola d’Animació Bíblica de Barcelona