Crèixer en misericòrdia

Visitar els malalts

Quan jo vaig anar a escola (i d’això ja fa molts anys), teníem un catecisme que apreníem de memòria. Entre les afirmacions que vaig memoritzar hi figuraven les catorze obres de misericòrdia, set de corporals i set d’espirituals. Potser les recitàvem com “un lloro”, però aquell aprenentatge ha resultat una eina viva en el desenvolupament de la meva vida, de cara a Déu i en la descoberta del pròxim.

Vaig cursar els estudis pertinents i, ja de gran, vaig entrar a treballar a Càritas Diocesana de Barcelona. Aquesta feina em va ensenyar molt, i precisament és d’això del que vull parlar en aquestes línies. Intercalaré, però, la meva experiència laboral amb el magisteri de l’Església sobre aquest tema.

Ens el darrer any he tingut l’alegria de llegir i viure la Butlla del Jubileu extraordinari de la Misericòrdia, que l’any passat el papa Francesc va proclamar tot anunciant que començaria amb l’obertura de la Porta Santa el dia vuit de desembre de 2015, fent-ho coincidir amb el cinquantè aniversari de la conclusió del Concili Ecumènic Vaticà II. Ja aleshores, Pau VI ens va fer notar que: “tota la  gran riquesa doctrinal (del Concili) tenia una sola direcció: servir a l’home. A l’home en totes les seves condicions, en totes les seves debilitats, en totes les seves necessitats”. Objectius paral·lels.

Són moltes les vegades que apareix en la Bíblia, la paraula “misericòrdia”. Entre moltes, cito Ef 2,4: “Déu, que és ric en misericòrdia ens ha estimat amb un amor tan gran que ens ha donat la vida juntament amb Crist...”

Tot convidant als lectors a llegir la butlla esmentada, passo a citar algunes frases del document: “Jesucrist és el rostre de la Misericòrdia del Pare.” (...)“Jesús de Nazaret, amb la seva paraula, amb  els seus gestos i tota la seva persona revela la misericòrdia de Déu.” S’arriba a la conclusió que la misericòrdia és caritat i amor, i això ho relaciono amb les vivències de la meva feina a Càritas Diocesana de Barcelona.

A Càritas hi vaig treballar en dos àmbits: el de vellesa i el d’ajuts econòmics. Em centraré en el de vellesa. Les assistents socials ens distribuíem per tot l’Arquebisbat de Barcelona, i la nostra missió es centrava en l’atenció de les persones que cobraven el FAS (Fons Nacional d’Assistència Social) com a única pensió. La pensió d’aquestes persones era molt minsa, i els seus problemes de salut derivats de la vellesa i la pobresa eren molts. Per conèixer els casos dels usuaris es concertava una visita individual amb les persones del FAS. La finalitat de l’ajut era que assolissin una vida digna. A la persona que acollíem li apuntàvem un nom, un telèfon i una adreça on podia explicar qualsevol incidència que patís, ja fos mèdica, econòmica o simplement de solitud. Era el que més agraïen, i tenien tot el dret a demanar-nos aquest acompanyament.

Durant les festes de Nadal, jo mateixa havia comptat amb la visita d’alguns usuaris d’aquest servei per agrair-me l’atenció que havia tingut cap a ells. Es sentien més persones amb la dignitat adquirida.

No puc allargar-me més en el desenvolupament social que l’Església de Barcelona ha portar a terme. Fa molts anys que vaig deixar de treballar, però puc afirmar que la tasca de l’Església i de Càritas continua duent-se a terme de manera positiva. Per a mi, treballar a Càritas ha suposat un repte i un ensenyament majúscul.

Acabo retornant a les darreres paraules de la Butlla: “Que en aquest Any Jubilar l’Església esdevingui eco de la paraula de Déu que ressona forta i decidida com una paraula i gest de perdó, de suport, d’ajuda, d’amor. Que mai es cansi d’oferir misericòrdia i sigui sempre pacient en el confortar i perdonar.”

I amb un prec: “Recorda’t, Senyor, de la teva misericòrdia i el teu amor que són eterns”(Sl, 25,6).

Montserrat Ribas i Piera
Treballadora Social Jubilada de Càritas Diocesana de Barcelona