Viure la misericòrdia

Aconsellar bé el qui ho necessita

En la meva feina com a treballadora social l’aconsellar es dóna molt sovint: a vegades ens demanen consell i d’altres aconsellem sense que ens ho demanin.
Quan pensava en aquest escrit em venia al cap el meu referent de vida: Jesús de Natzaret. Amb les meves limitacions intento compaginar les eines que em donen la professió i la formació, amb el mirall que és per mi l’Evangeli; amb el desig de fer una bona feina per al qui ho necessita.
Hi ha dos models que vull ressaltar de com aconsellava Jesús.

• Mc 10, 17-22. Quan es posava en camí, un home s’acostà corrent, s’agenollà davant de Jesús i li preguntà: Mestre bo, què haig de fer per a posseir la vida eterna? Jesús se’l mirà i el va estimar. Li digué: Només et falta una cosa: vés, ven tot el que tens i dóna-ho als pobres, i tindràs un tresor al cel. Després vine i segueix-me. En sentir aquestes paraules, aquell home va quedar abatut i se n’anà tot trist, perquè tenia molts béns.
Jesús, des de la estimació, aconsella què cal fer, però a l’home no li va agradar el que Jesús li va dir.

• Lc 10, 25-28 -2. Mestre, què haig de fer per a posseir la vida eterna?
Jesús li digué: Què hi ha escrit en la Llei? Estima el Senyor, el teu Déu,
Jesús li digué: Has respost bé: fes això i viuràs.
Aquí Jesús no li diu el que ha de fer sinó que li remet a la seva experiència vital.

A vegades ens demanen explícitament un consell desprès d’un temps de confiança, d’establir vincles, de compartir molts aspectes de la seva vida, d’una relació de confiança. És a partir d’aquest moment i des de la estimació quan ens atrevim a dir, amb la boca molt petita, el que pensem que és millor per aquesta persona. ¡Quants acompanyaments de relacions malaltisses, de molta dependència, amb molt patiment...! Algunes persones van poder donar el pas de buscar alternatives sanes, en d’altres la dependència anava molt més enllà.

De les moltes experiències que he acompanyat al llarg dels meus anys de professió, n’explicaria una en què vaig ser agosarada i em vaig pronunciar. Des de la relació de confiança i desprès de tres anys d’acompanyament.

La Y. treballava fixa en un domicili tenint cura d’una senyora gran les 24h, només tenia la tarda del dissabte lliure, no estava assegurada i no volien regularitzar la seva situació. Va poder obtenir papers a través d’un contracte de favor. Tot i tenir ja la situació legal correcta no li van voler fer contracte i ella, amb el que li pagaven, s’havia de pagar la seguretat social. D’una manera fortuïta va trobar feina en un restaurant com a cambrera, li oferien contracte de sis mesos amb un sou raonable. Quan ho va explicar als fills de la senyora que cuidava, li van dir que no marxés, que li farien contracte...
La Y. se sentia molt malament de deixar a aquesta senyora. Vam quedar per parlar d’aquesta situació que l’angoixava molt. No volia quedar malament amb aquesta família. Volia el meu consell, el meu parer.
Vaig ajudar-la a veure els pros i contres: que fins al moment li havien negat unes condicions laborals dignes i que s’obria una possibilitat de tenir temps per ella, amb un sou que li permetia la reagrupació familiar.
La vaig animar a acceptar l’oferta del restaurant perquè les condicions laborals li possibilitaven complir els seus somnis.
Fa dos anys que li van fer un contracte de feina fixa, amb un sou que li va permetre reagrupar la seva família, el seu marit i els seus dos fills.

Loli Aguilar

Treballadora social de Càritas