Vivir la misericordia

Corregir el qui s’equivoca

Sense lliçons ni discursos

Vaig treballar divuit anys a Càritas Diocesana de Barcelona. La meva feina va ser de despatx. No tenia contacte directe amb les persones que demanaven ajuda a la nostra Institució.  Sabia dels problemes a través de les reunions i contactes personals amb les treballadores socials i també pels contactes que vaig tenir amb alguns dels projectes socials per la meva feina, al capdavant de les publicacions. Ara ja, jubilada des de fa anys, revisc fets i paraules que no s’han esborrat, uns de més positius que d’altres, com tot en la vida.

I avui em demanen que expliqui alguna d’aquestes vivències i que tingui relació amb el fet “misericordiós” de corregir el qui s’equivoca. Sí, en puc explicar una que em va marcar profundament. No crec que l’oblidi mai. Però qui va haver de corregir l’equivocació vaig ser jo. I qui me la  va corregir va ser una jove parella que havia estat ajudada.

Era un dissabte en què jo feia guàrdia. Això volia dir que només érem quatre o cinc treballadors a la “central” (Pl. Nova). Els dissabtes per tal de no tancar totalment fèiem torns i així poder atendre urgències i també acceptar els donatius de persones que només podien venir en dissabte –encara estaven lluny els donatius on line. Aquell dissabte a mi em varen encarregar “la caixa”, això és tenir cura dels donatius que podien arribar o si s’havia de fer una ajuda urgent, a criteri de la treballadora social. Cap a migdia entra al despatx una parella molt senzilla. Era molt clar: ella paia i ell gitano. D’instint em vaig posar dreta, a la  defensiva. Entra corrents al darrere el noi que estava a la porta, se li havien colat. Tots quatre ens mirem i sense tenir temps de reaccionar ni el meu company ni jo, la noia obre el cabàs que portava i posa damunt de la taula una bossa plena de monedes. No entenc res. No vénen a atracar, vénen a donar! Faig signe al meu company que em pot deixar sola amb ells. No sé com reaccionar i els pregunto que quan porten, per tal de fer-los el rebut. Em diuen que no ho saben ni els interessa. M’expliquen que quan es van  casar no tenien lloc on viure i van prometre que si trobaven un pis que poguessin pagar no menjarien postres els diumenges durant un any, per tal de poder ajudar algú altre que també necessités habitatge. I allí hi havia el resultat.  Em vaig empassar les llàgrimes. No els podia ni mirar. Acabaven de donar-me dues lliçons de misericòrdia: corregir la meva mirada equivocada i sacrificar-se durant un any pensant en qui encara tenia menys que ells.

Els vaig haver de demanar l’adreça per tal d’enviar-los el rebut quan haguéssim comptat el que hi havia a la bossa. Era un pis en una barriada molt senzilla d’una població de l’Àrea Metropolitana. El que havien portat pujava 7.265 pts. Tot en monedes de duro, alguna de 25 pts i poques de 50 i 100. No se m’oblidarà mentre tingui memòria.

Amb aquest fet també vaig entendre que corregir el qui va errat no vol dir ben sovint donar lliçons a ningú ni fer discursos. El testimoni de vida d’algú pot ser un bon consell correctiu per a qui s’equivoca.

Maria-Gemma Bonet
Treballadora Jubilada de Càritas Diocesana de Barcelona