Viure la misericòrdia

Donar menjar a qui té gana

Aquell passatge evangèlic, en el que Jesús contempla aquella multitud que fa tres dies que el segueix sense menjar res. Jesús se'n compadeix, és a dir, s'identifica amb les mancances d'aquella pobra gent. No és una compassió estèril... sinó activa i compromesa. Jesús també sap què és passar necessitat, dormir al ras, viure de la generositat dels altres... per això la seva compassió es tradueix en identificació.

Quan els apòstols diuen al Mestre que acomiadi aquella gent i que vagin als poblets de la vora a fi de proveir-se d'alguna cosa, Jesús els respon: “Doneu-los menjar vosaltres mateixos”.

És evident que nosaltres també podem enviar els que passen gana fóra dels nostres àmbits, però les paraules de Jesús segueixen retrunyint, ara i aquí: “Doneu-los menjar vosaltres mateixos”.

Ens privarem de practicar aquesta “obra de misericòrdia”? 

Hi ha gent que té gana. La gana d’aliment difícilment es fingeix, no es pot generalitzar que qui demani per aliments és per d’altres coses. Recordem que en el Parenostre, no demanem el “meu pa”... sinó el “nostre pa”: ens manca administrar els nostres bens materials  -el nostre pa-  amb sentit social i solidari. I aquesta és la tasca bàsica que visc a Càritas, ser solidaris amb el que hauria de ser dret de tots; si no es té allò bàsic per viure no es pot pensar en gaire coses més, ni tan sols en augmentar la pròpia formació per accedir al món laboral, ni creure en la bondat de les persones. El pa avui dia ja no és tan sols els aliments, és el sostre digne, l’accés a la salut, a la feina, tot allò que garanteix tenir les necessitats bàsiques cobertes.

I avui dia hi ha gana, no només de “pa” en aquest sentit ampli, també de ser estimats, escoltats, acceptats, tot just quan ja l’autoestima està baixa i ja no queda esperança. I es aquí on veig la gran tasca de voluntaris i professionals de tota Caritas, i a prop de la gent, dels seus barris, els voluntaris de les Càritas Parroquials, que d’una forma gens paternalista saben acollir la persona més enllà d’allò que porten d’angoixa (com no poder pagar el lloguer, o la llum, o no tenir per menjar), van a l’arrel de la dignitat de tothom: “t’estimo perquè t’estimo (et valoro)  i, perquè ets únic”, i des d’aquí es pot anar fent camí junts amb ells per denunciar, i anunciar un món més just.

 

Josep Maria Bandera
Treballador social
Caritas Diocesana de Barcelona