Viure la misericòrdia

Pregar pels vius i els morts

Quan parlem de pregària potser no tots entenem el mateix. Qui més qui menys prega encara que li doni un altre nom. Cadascú posa les seves paraules a les seves pròpies experiències.

Per a mi pregar és entrar al meu silenci i connectar humilment amb la presència de Déu, descobrint  el que sóc. És estar atent, aquí i ara, a l’amor que m’acompanya en l’existència i que dóna destí i sentit a la meva vida. És en la mesura que aconsegueixo buidar-me de tants, i a vegades inútils, pensaments, emocions i preocupacions, que puc fer lloc a aquest amor que m’allibera i em salva. Parlo d’una actitud, d’una experiència.

Quan parlem de Misericòrdia parlem de la capacitat de sentir, en el propi cor, el patiment de l’altre. A Càritas posar-se al lloc del qui pateix és el punt on comença la nostra feina. Obrar amb misericòrdia és doncs actuar sentint molt proper el patiment de les persones que acompanyem. La pregària ens permet anar més enllà de la compassió, de la impotència davant del patiment, de la injustícia social o de les pròpies frustracions o culpes. Ens endinsa en l’experiència que l’altre forma part de mi, perquè tots, vius i morts, formem la humanitat, el destí de la qual és la plenitud de l’Amor de Déu, un destí comú. Aquest és, crec, en essència, l’ensenyament de Jesús.

Pregar pels vius i els morts ens du a la comunió, ens fa present aquesta humanitat ferida i incompleta de la qual formem part. La persona que atenc a Càritas, el noi que mort en travessar el Mediterrani, l’amic que estimo, la dona que maltracten, la meva família, vius o morts són presents a la meva vida, formen part de mi. L’altre i jo som fets del mateix fang. Som u en l’Amor. No podem gaudir d’una vida plena individualment.

Pregar transforma el sentiment per l’altre en quelcom més profund, ho fa personal i només així pot transformar-nos i traspassar els límits de la nostra capacitat d’estimar. Perquè d’això es tracta, d’estimar, perquè no ens és natural sentir com un germà a aquell que no coneixem, ens cal un amor més pur. I tenim una vida per aprendre. 

Per alguns pregar pot semblar una fugida de la realitat. Però és que cal actuar en la mateixa direcció que la pregària, acció i oració es complementen. A l’Evangeli tenim la referència de Marta i Maria. Ambdues són necessàries, tot i que Jesús destaca l’opció “inactiva” de Maria dient que ha triat la millor part. I és que l’acció sense contemplació, sense aquesta connexió, esdevé buida de sentit.

En la pregària pels vius i els morts podem descobrir aquest destí comú ple d’esperança. 

 

Isabel Mas
Equip de Migració