Viure la misericòrdia

Rostres de misericòrdia

Una educadora social, filla de la caritat, atén una persona transexual. La invita a buscar feina, objectiu que aconseguirà més endavant. En un moment de la conversa, rep de la persona atesa aquesta pregunta: “Per què m’ajuda?”. Qüestió inesperada que crea una pausa de silenci per buscar en l’interior la resposta sincera. Em ressonen les paraules de Thomas Merton: “No hi ha cap camí al món per fer a un ésser humà digne d'amor, excepte estimar-lo”. Aquest fet real, ocorregut en la intimitat d’un despatx, podria estendre’s a milers de situacions, en les quals religioses i religiosos hi són presents. La seva missió es realitza tot seguint l’estil de l’actuació de Jesús de Natzaret. La clau de fons es troba en la fe en Déu i en l’exercici de la misericòrdia, que vol dir obrir el cor a la misèria, al sofriment, a la feblesa, al pecat, a l’exclusió… dels altres. Això només és possible quan un mateix és conscient de la pròpia misèria. D’aquesta manera, pot experimentar en la pròpia carn l’acció de la misericòrdia divina i conrear la humilitat. Per tant, la missió de la vida religiosa no s’exercirà des de la superioritar moral ni des de la prepotència. Tots som indigents de la misericòrdia de Déu. Qui ha rebut aquest do, el millor que pot fer es estendre’l a tothom. La primera conseqüència és descobrir la dignitat a través de l’amor. La misericòrdia no és un sentiment feble sinó una virtut de fortalesa. Mirar l’altre amb ulls de compassió, amb empatia emocional, però més allà d’ella. Escoltar-lo fent ressonar les seves paraules en la interioritat del cor. Tocar la seva pell amb un contacte sanador. El procés culmina en les obres de misericòrdia. En fets concrets. Sant Joan de la Creu afirma que a la tarda de la vida se’ns examinarà d’amor. En el fons, els criteris del judici final es circumscriuen a obres de misericòrdia. La missió de religioses i religiosos només assoleix la seva plenitud des del cor obert a l’Altre i als altres. No és possible realitzar-la des de la indiferència, la duresa del cor, la paralització dels sentiments, l’absència d’obres. Les monges i els monjos, dedicats a la vida contemplativa, aboquen a la humanitat el perfum de la pregària amb una atenció propera al batec de les persones, especialment les més necessitades i excloses. Al cap i a la fi, la vida religiosa esdevé essencial quan els seus membres es converteixen en rostres de la misericòrdia de Déu.

image-18c11d0558a980e67e36c70cbb9571ab
G. LLUÍS SERRA

Secretari general de la Unió de Religiosos de Catalunya